En un forat fosc i terrós, sense llum
ni aigua potable, s’aglomeraven joves, homes, mares i nens de totes les edats.
Estaven morts de por, d’aquella por que et deixa freda la columna i ni les
cames ni els braços et responen, doncs no tens res a fer, ni lloc on anar. Així
les extremitats se’ls hi van anant quedant flonges, sense força, absents d’art,
sense rumb per caminar.
En el forat fosc hi cabien pocs
queviures, els justos per anar passant el dia a dia. Tot era feina a ple sol i
malenconia al caure el vespre. La lluna molt enfadada emetia crits per dintre,
bramant per a que algú l’escoltés abans de que el cap de tots se els hi anés a
fer punyetes.
No hi havia prou collons com per agafar
el toro per les banyes i acabar amb aquella por feridora, que tant es
contagiaven els uns als altres. Cap d’ells s’aturava i es preguntava quin era
el motiu d’aquell neguit que humitejava tot l’aire que respiraven.
Al cap d’un temps, un jove boletaire,
vestit amb robes de forta llana, s’havia aventurat a recuperar quelcom diferent
per a tots els habitants d’aquell forat
abandonat, on els somnis s’havien apagat i les llunes equidistaven de veure
resultats per les seves ànimes empobrides, per la por i alguna que altre dosi
d’avarícia, doncs treballant mai no en farien prou calers com per a ser els
amos del castell.
Un bon dia, l’agosarat jove de profund
somriure, va decidir fer una embranzida. En un cau amagat de la llum del dia,
el boletaire va aconseguir cultivar, xampinyons i ceps, això si, d’amagat, per
tal que el senyor del mas, no descobrís la seva gosadia i li trenqués l’esquena
a cops de pal, doncs ningú no podia ser més que aquell ruc pudent avar i
dolent.
El cultiu feia goig, tan que el jove ja
volia fer créixer la plantació i pensar en dedicar-se a l’exportació. Aquelles
fantasies al seu cap, eren vives i li va donar per compartir-les amb la seva
bona amiga. Els joves parlaven imaginant com els bolets arribaven als mercats i
ells poc a poc aconseguien més i més oportunitats de viure fora del forat i més
a prop de ser els amos del castell, doncs ambdós compartien el mateix somni.
Un dia força solejat, el jove es sentia
atret pels seus pensament i pel fort vent. De sobte un bonic borrissol es va
desprendre de la seva tija i va començar a surar sense rumb, conduit per una
llengua de vent tossut, que surava i surava mentre el Martí el seguia primer
amb la mirada i després amb les seves passes. El fort vent que semblava arribar
de l’oest, d’aquell que quan s’esforça fa mal de valent, cada cop portava al
Martí més lluny d’alli. El borrissol semblava emetre greus gemecs, gemecs
d’aquells que es podrien confondre amb el miolar d’un gat sense capar.
El jove va parar atenció, si filava
prim podria perseguir al borrissol i segurament així s’aventuraria a descobrir quelcom.
Doncs ningú dels membres del forat mai no havien abandonat l’antiga i fosca
llar. El jove al sortir darrera el borrissol i al mirar enrere, s’adonà de que
el vell forat en realitat era una madriguera i que tots ells eren conills
prudents que de tanta por a lo desconegut, preferien quedar-se a les fosques
que ser agosarats i valents com per emprendre coses noves.
-
El
borrissol és un parany, - li va fer saber un inquilí de la madriguera.
-
Noooo, no
facis cas, el borrissol, és la teva oportunitat, és un missatge per a que
t’atreveixis a donar el pas - li digué entre plors la jove que s’havia enamorat
perdudament d’aquell noi tant presumptament aventurer.
-
El
borrissol et farà perdre, farà que t’oblidis de tot, et portarà la malaltia i
la mort, creu-me. - li digué un altre inoportú inquilí d’aquell forat mort.
-
No
l’escoltis, fes-me cas a mi. Jo si et vull bé, t’ho demostraré. - Li insistí la
noia, tot just somrient.
-
Deixeu-me,
els hi va cridar a tots dos. Deixeu-me en pau, deixeu que sigui el borrissol
qui guiï les meves passes. - Els va exigir a crits tant poc ferms que cap dels
dos els van sentir.
-
El
borrissol no et portarà en lloc, més que a la desesperació. Quedat amb
nosaltres. No marxis. Fa molta por. Hi ha éssers arreu que poden aniquilar-te, et
poden segrestar, et poden fer molt mal. Amb nosaltres podràs menjar, vestir-te
i sentir-te com a casa.
-
No és
veritat. Aquí només aconseguiràs quedar-te invàlid, mai et coneixeràs, mai
sabràs que hi ha al món, que és tot allò que et manca per conèixer. No fa por.
Mira’t les mans, són fredes, no abracen, no senten esperança. Mira’t els peus,
no avancen no senten cap camí pel que poder transitar. El borrissol t’està
parlant.
De sobte, el borrissol es va aturar, tot
just quan en Martí se’l va mirar detingudament, doncs el vent també ho havia
fet. Així el jove va saber que lo important no era el borrissol, sinó aquell
diví element.
Va quedar molt quiet, sabent que ni tan
sols un diminut lament, podria pertorbar la connexió que havia establert, amb el
vent. Estava disposat a escoltar, a intuir i a caminar. Estava disposat a posar-se
ferm, a ser, el que havia de ser. Estava disposat a tot, així que amb un parell
de collons, va agafar la mà dolça de la Mercè i li va prometre un tresor al seu
regrés. La noia ho va celebrar, amb tanta alegria que per fi es va atrevir a
petonejar, la seva carona jove, no tan vulgar com els rostres del altres homes
del forat. Els joves amants van pactar un futur enllaç, van contraure un
compromís que cap d’ells trencaria, doncs ella havia aconseguit que ell donés
el pas i ell li retornaria multiplicat.
Amb el cor ple de joia, la Mercè va
comunicar-los a tots, la valentia i la promesa que li havia fet el seu oficial
promès.
-
Ell
esdevindrà un home ric, doncs quan torni del seu viatge ens portarà el millor
que un home pot conquerir. El senyor del mas es convertirà en el seu esclau. Ja
veure-ho com el Martí em durà del forat al castell, en un tancar i obrir
d’ulls.
Les dones que sempre havien estat
amagades darrera els homes, van riure d’ella, tot i que alguna d’elles va
expressar una mica d’enveja.
-
¿I si és
cert i tots dos es converteixen en senyors i nosaltres encara aquí asseguts...?
– digué una d’elles.
-
Quina
vergonya!!!! – exclamà la Marcela al seu home, mirant-se’l com una estúpida
titella.
L’home de la Marcela, havia ajupit els
ulls, tenia raó la seva dona, mai no havia sigut ningú, però tampoc ho havia
intentat. Llavors, el Josep es va mirar a la resta d’homes del forat i un per
un els hi va dir:
-
Som una
colla de tarats, de sol a sol, només per treballar, per fer calers que no
serveixen per res. Si el Martí conquereix el seu destí, sóc capaç de deixar a
l’amo i anar-me’n a treballar per ell al castell. Algú més voldrà venir...?
-
Jo vindré
– va dir el Joan, aixecant la mà.
-
Jo també.
-
I jo...
-
I jo...
Es va començar a escoltar arreu.
*******
Feia moltes llunes ja que el Martí
havia partit i que ningú sabia res d’aquell pirat i valent. Tots al forat veien
com la Mercè s’anava consumint i com el seu cor encongit començava a decebre’s.
La noia va estar capmoixa temps i temps, fins que de sobte més d’una es va
adonar que el seu bonic somriure havia retornat. Pocs mesos després d’haver
recuperat l’alegria, algunes velles harpies es van assabentar que la noia
estava esperant un nen. Els greus comentaris que la van colpejar per arreu, van
fer que mai més la noia cregués en l’amor ni en res. Així durant els mesos de
gestació les més llestes li van recomanar donar al nadó en adopció, doncs el
fill no era del seu promès i si ell s’assabentés la repudiaria i mai podria ser
la senyora del castell.
Quan la Mercè encara no havia parit, la
Marcela la va advertir:
-
Nena, això
que li has fet al Martí et sortirà car. Si mai torna i sap que has tingut un
fill d’un altre, no es casarà. Desfés-te d’ell abans que sigui massa tard.
-
Tens raó, però
és que m’he enamorat, el Ricard és ara l’home que vull, ell m’estima, em desitja,
em cuida. No ho he pogut evitar. M’he enamorat – va deixar molt clar, volent
que totes sabessin que era amor i no un caprici - . No sabia que això em podia
passar. El Ricard vol que ens casem. Jo no sé que fer...
-
No diguis
rucades, el Ricard és un desgraciat, no té on caure mort, amb ell passaràs fam,
amb el Martí seràs la dona que sempre has somiat.
-
Si, teniu
raó, això és veritat. Tampoc puc criar el meu fill sola. Si us plau, no vull
que el Ricard sàpiga que tenim un fill, doncs si li dic, de ben segur que
intentarà convencem per casar-nos i no seré capaç de dir-li que no. Li amagarem
– decidí -. El Martí està trigant tant que no m’he pogut estar, sóc una dona i
una dona també necessita d’un home de tant en tant – els confessà a les seves
conspiradores.
-
Doncs si
no fas res, la bogeria del teu entrecuix, et passarà factura, fes alguna cosa,
abans que sigui massa tard, si no vols informar al Ricard estàs en el teu dret.
Si ets una dona lliure el Martí complirà amb la promesa del destí.
Dit lo qual, quan el petit Quintí va
néixer, la Mercè no va dubtar en entregar-li el seu nadó, entre gemecs i plors
a la seva cosina Rita, una dona molt maternal, que mai havia pogut gestar i
tant ella com el Josep, el seu marit, sempre havien volgut tenir fills.
El Quintí va créixer aliè a aquell
enrenou de compromisos d’adults. Era un nen seré que donava als seus nous pares,
l’alegria amb la que sempre havien somiat, convertint-se en l’hereu d’una
família aliena als desitjos de les ànimes de les persones que li van donar la
vida.
Comptava el nano ja sis anys, quan un
bon dia va aparèixer el rumor de que un senyor de Reus molt ric, havia comprat
el castell. La gent no s’ho podia creure. Tot va anar ple de comentaris de tota
mena. Ningú no podia assegurar qui era aquest nou senyor reial. En la
madriguera no paraven de donar-se noms i de barrejar-se la possibilitat de que
el Martí hagués tornat.
Quan la Mercè ho va escoltar, va
decidir a preparar-se pel retrobament. Si tornava el seu promès, com el senyor
del castell, automàticament ella es convertiria en la dona més rica de
rodalies. La Mercè estava pletòrica, havien dit que en unes hores apareixeria
el reusenc.
I així va ser, tots els membres del
forat, van ser testimonis de l’arribada de la família Sanpere. Un carro molt
engalanat va entrar pel camí del mig, l’únic pel que transiten els vehicles
dels bisbes i d’algun senyor ric. A les portes del castell ja hi eren preparats
per rebre la nova família un tip d’agosarats que volien treballar quasi de
franc pels Sanpere. La Mercè s’havia posat molt bonica, els seus ulls ploraven
d’alegria, el seu cor bategava com feia dies, quan era una joveneta promesa
d’un jove boletaire valent.
De sobte el somriure es va esvair,
l’alegria es va convertir en tristesa i la ràbia la va envair per totes les
seves cèl·lules. El Martí, si era ell, era l’home de la seva vida, l’únic que
havia aconseguit que sacrifiqués l’amor de parella i també al seu únic fill. El
Martí, si, allà hi era, amb la seva dona, la Pilar una guapa senyora de les
terres de l’Ebre i també amb dos malvats, uns nens de l’edat del Quintí. A
l’hereu li deien Blai i a la nena, la petita, li deien Roser la nina, doncs
tenia uns ulls tan blaus que semblava nòrdica. Tots quatre van fer una entrada triomfal,
d’aquelles que ningú del poble, ni del forat, podran mai oblidar. Quan la
família Sanpere va entrar al castell el cor de la Mercè es va trencar en
pedaços per sempre. No podia suportar veure a la Pilar, aquella dona que
aparegué per robar-li una vida plena. La Pilar representava per ella tot el que
sempre havia somniat, la parella que compleix la seva promesa, el fill i la filla, com a dolça parelleta i el
castell, el lloc on viure molt lluny d’aquell forat fosc i pudent, un lloc on
poder sentir que una família convivia de la riquesa que els havia donat la
vida. La Mercè, tampoc no podia suportar al Martí, l’home que l’havia traït,
l’home a qui mai va deixar d’odiar, doncs la dona ferida el voldria matar, però
la jove enamorada el voldria tornar a estimar. El Martí li devia tot, doncs
aquell jove boletaire havia estat inspirat per ella, la única que havia cregut
en el seu coratge per fer allò que cap dels altres, s’atrevia a fer. Havia
estat el seu conqueridor, el que li havia mostrat que si vols, pots, tot i que
el final no havia estat l’esperat. La Mercè no el va perdonar, però tampoc el
va deixar mai d’estimar, ella tenia clar que el temps li retornaria el seu
somiat castell.
Joanna Escuder
15 de maig de 2017